Una trobada que m'emplena d'il·lusió. La flama del CN Poble Nou té molta força. #100anysCNPobleNou

 Quan m’he llevat, els núvols anaven guanyant terreny al sol, cobrint el firmament, res feia pensar que tindria una trobada que em
faria feliç, que m’il·lusionaria. Haia quedat per fer una fotografia pel centenari del CN Poble Nou, el meu club d’origen, el meu bressol com esportista i persona, l’havia de fer amb un dels joves jugadors del planter del club, un waterpolista amb projecció. No el coneixia, però, ell i la seva família m’han conquistat. Permeteu que m’expliqui.

He arribat al lloc de la cita, al peu del que era la piscina del CN Poble Nou, l’antiga, la de Llull/Espronceda, el cel no sabia que fer, si ploure o no, així que espurnejava. Allà , en un banc, entretenint-se amb les seves coses, hi havia un home jove, portava la suadora del centenari del club, així que m’era molt fàcil identificar-lo com el fotògraf. Mentre esperaven a l’Àron, hem tingut temps per a parlar del que va representar aquell lloc per molts dels veïns del Poble Nou. Ell, entusiasmat pel mon de la fotografia, m’explicava que era mestre d’aquest art, m’ha explicat el projecte del club per l’exposició, entre d’altres coses que m’han mostrat la seva implicació en el projecte. Implicació i complicitat. No hi ha dubte, s’ho sent seu.

Mentre xerràvem , arriba en Carles, com a representant del club, parlem del partit que van jugar a Canàries, del projecte de reforma de la piscina, mentre arribava la meva parella de fotografia.

La seva arribada , sorprenent, ja mostrava una part de la seva personalitat, acompanyat per la seva mare , pare i els seus germans. Ros, alt i fort per la seva edat, de seguida s’obra parlant de waterpolo, és un boig d’aquest esport, un enamorat. Quan m’explica que son hongaresos, amb relació amb alguns dels millors jugadors i entrenadors del món. Amb ell parlem de que juga, del seu entrenador, el meu amic Joan, el gorro que porta, etc.

Arriba l’hora de posar. Ens dirigim cap a la graderia de la piscina, el que resta del que va ser casa de la joventut esportiva del barri durant un parell de dècades llargues. El fotògraf mira de que ens col·loquem bé. Demana proximitat i l’Aron ho entén de seguida, em posa el braç per sobre l’esquena. No hi ha dubte, és un guanyador, té tot el que és necessita per a triomfar. Em fa que el senti proper. Fantàstic.

Quan acabem, la mare, decidida, em demana per si conec personatges del waterpolo hongarès, l’illa Santa Margarita, etc. i , clar, una cosa porta a l’altre, el nen gaudeix de la conversa, es nota que és el seu món, la seva vida. La dels pares també, se’ls nota orgullosos del que fa. Ja parlem de si la seva germana petita ja començarà a jugar també. Passa més de mig hora, entretinguts, establint una connexió difícil d’explicar en la primera ocasió que ens trobàvem.

Ens donem els telèfons, agafo el compromís d’anar a veure’l jugar. Només faltaria.

Amb persones com ells és tot més fàcil i fan més fàcil la vida dels clubs, ells en son la flama.

Todas las reacciones:

25Dolors Jane Gargallo, Toni Codina y 23 personas más