Tornant cap a casa amb els carrers foscos. Compartint amb el meu primer porter, en Miquel Martos. #100anysCNPobleNou

 

Tornant cap a casa amb els carrers foscos. Compartint amb el meu primer porter, en Miquel Martos. #100anysCNPobleNou

 

De la vida en el club, en aquella etapa en que , tant com a bons esportistes, ens formàvem com a persones, els que vàrem viure aquella etapa, vam estar molt afortunats, els grans, ens cuidaven, en mimaven, eren exemple, els pares, com he comentat en algun altre ocasió, van dedicar la seva vida a nosaltres i alguns dels esportistes un pel més grans que nosaltres, dos o tres anys més,  aquells que, quan ets petit , et semblen més grans i que ara som iguals, eren excel·lents persones.

Un d’aquests ho era el meu primer porter, en Miquel Martos. Ell era el porter de l’equip infantil, fins a quinze anys. Físicament molt avançat, pràcticament és igual ara que quan tenia aquella edat, impressionava als atacants dels altres equips. A la nostra piscina era un mur. Fins i tot va fer dels penaltis la seva especialitat, vull dir parant-los. En Miquel, com podeu veure a les fotografies que us adjunto, també va competir en natació, però no es va quedar aquí, doncs, va ser capaç de jugar a l’equip de rugbi. Per coses de la vida, va anar a jugar a l’UE Horta, on, podeu parlar amb qualsevol dels que hi van coincidir, continuen valorant-lo com una gran persona. El que és.

Sempre recordaré com, després dels entrenaments, amb ell i l’Estevet, l’Esteve Montia, amb el meu germà, amb els carrers foscos tornàvem cap a casa, passant pel túnel del carrer Lope de Vega, el carrer Teulat... Parlàvem de tot, de coses de joves, des d’extraterrestres, a noies, futbol i sobretot waterpolo. Estones impagables que han quedat per sempre a la meva memòria.