l. La Travessia a Olot de l’any 1966, plena d'anècdotes. #100anysCNPobleNou

La Travessia a Olot de l’any 1966, plena d'anècdotes. #100anysCNPobleNou 

 

A casa, sempre ens han entusiasmat les travessies, així que, després de les experiències del pare a la travessia al Port de Barcelona, autentiques odissees, que ens meravellaven, no és rar que volguéssim emular-lo. Pràcticament les he fet totes, però una de les primeres va ser aquesta , la coneguda com la Travessia a Olot, però que té nom, és la travessia Tossols Basil, uns 800 metres al riu Fluvià.  

L'Aigua era gelada. La sortida, amb l’aigua que t’arribava al melic, t'obligaven a ajupir-te per tenir-la a l’alçada del coll. El fred era intens, feia que et fessin mal els ossos. Un cop començaves a nedar , la cosa era suportable. Hi vàrem anar una bona colla i hi , en aquella edició es van produir una sèrie d'anècdotes que val la pena comentar.  

La primera, és que quan vàrem arribar, veien les inscripcions, no hi havia cap nedador veterà, això va fer que, després de pregar-li ,olt, convencéssim al meu pare de que la nedés. A l’hora de la sortida n’hi havia varis i dels que entrenaven. Així i tot, la va fer tota, tot un mèrit. 

La segona, com es pot comprovar a la fotografia, aquella que es pot veure la bandera  espanyola al fons i un nedant, és com em vaig equivocar a l’hora d’anar a l’arribada. Em vaig confondre, anant a la zona de la surera vermella que es pot veure al fons, quan la arribada real era a l’altre banda. 

La tercera, com en Josep Padrós va ser qui va caçar a l’ànec que llançaven a l’aigua al final de la prova com a premi per qui se l'agafés.  

Quarta, com, a l’hora de lliurar els premis, sorpresos perquè guanyés un nedador que no era del club, doncs, ho va fer en Florentino Villà, van haver de canviar el trofeu que donaven al guanyador per un altre, perquè la copa bona quedés per un nedador local.  

A casa, sempre ens han entusiasmat les travessies, així que, després de les experiències del pare a la travessia al Port de Barcelona, autentiques odissees, que ens meravellaven, no és rar que volguéssim emular-lo. Pràcticament les he fet totes, però una de les primeres va ser aquesta , la coneguda com la Travessia a Olot, però que té nom, és la travessia Tossols Basil, uns 800 metres al riu Fluvià.  

L'Aigua era gelada. La sortida, amb l’aigua que t’arribava al melic, t'obligaven a ajupir-te per tenir-la a l’alçada del coll. El fred era intens, feia que et fessin mal els ossos. Un cop començaves a nedar , la cosa era suportable. Hi vàrem anar una bona colla i hi , en aquella edició es van produir una sèrie d'anècdotes que val la pena comentar.  

La primera, és que quan vàrem arribar, veien les inscripcions, no hi havia cap nedador veterà, això va fer que, després de pregar-li ,olt, convencéssim al meu pare de que la nedés. A l’hora de la sortida n’hi havia varis i dels que entrenaven. Així i tot, la va fer tota, tot un mèrit. 

La segona, com es pot comprovar a la fotografia, aquella que es pot veure la bandera  espanyola al fons i un nedant, és com em vaig equivocar a l’hora d’anar a l’arribada. Em vaig confondre, anant a la zona de la surera vermella que es pot veure al fons, quan la arribada real era a l’altre banda. 

La tercera, com en Josep Padrós va ser qui va caçar a l’ànec que llançaven a l’aigua al final de la prova com a premi per qui se l'agafés.  

Quarta, com, a l’hora de lliurar els premis, sorpresos perquè guanyés un nedador que no era del club, doncs, ho va fer en Florentino Villà, van haver de canviar el trofeu que donaven al guanyador per un altre, perquè la copa bona quedés per un nedador local.