En Llibert Sánchez, el meu delegat. #100anysCNPobleNou

febrero 07, 2024

Sempre hi ha persones, gairebé anònimes, que son precises, impagables en la seva tasca pel bon funcionament del club. Seria comparable en les que engreixen les juntes perquè no facin soroll, perquè , en tocar-se , no s’escalfin i acabin petant. Una d’aquestes persones, ho és en Llibert Sánchez, el que puc anomenar com el meu delegat.

El senyor Sánchez, que, entre d’altres coses, tenia la filla , la Isabel com a nedadora del club, va ser el primer que ens explicà els fonaments del waterpolo. Recordo perfectament aquell primer partit i com va ser ell, no l’entrenador qui ens va donar la primera lliçó. Ho va fer així: “ El primer que ha de saber un jugador de waterpolo és saber posar-se el gorro” i ens va ensenyar a que ens el lliguéssim. Després un parell de coses ben senzilles del reglament, però, posar-nos el casquet, ben encaixat en el cap, ben encarat, doncs, llavors no hi havia orelleres que protegissin les oïdes, per tant , veure bé el número era un indicador i per fi, un nus que, sense ofegar-nos, fes que no ens caigués en cas de cabussades pròpies del joc.

D’ell vaig aprendre moltes coses, per exemple quan , per tal de fer un control dels arbitres, els delegats puntuaven la seva actuació, teòricament en secret, em va explicar que ell , el club, puntuava amb tres tots els arbitres, el màxim, doncs, “sempre acaben sabent el que has posat i no volem posar-nos als arbitres en contra” .

En els festivals de natació era un dels cronometradors fixes. Era el meu quan vaig fer la mínima en 200 metres papallona per anar al campionat d’España absolut a Saragossa, jo només tenia 12 anys. Els 2.55.0 que els resultats em van donar era la mínima. Al tauló de rècords del club va trigar a sortir. Quan li vaig demanar, amb el seu gest típic, movent el cap lateralment, en mitja circumferència, com si fos un elefant, vaig entendre, ho suposo, encara que a hores d’ara ningú m’ho ha confirmat, que el crono es devia parar una mica abans d’arribar. No sabia dir mentides.

Podria seguir i seguir explicant anècdotes d’aquest cavaller de les piscines. Un home, alt, fort, amb ulleres, que va estar sempre al costat dels esportistes del club.

Com a curiositats, el meu pare em parlava sempre del seu sogre, l’avi matern de la Isabel, que era un molt bon musclaire. El pare m’explicava que tenia una particularitat per cabussar , ho feia vertical, com un submarí, en lloc de l’habitual de posar el cap cap a baixa i ser els peus l’últim en entrar a l’aigua, ell , com en un ascensor, baixava recte i el cap era el darrer en entrar a l’aigua. Això si, aguantava molt a sota i treia muntanyes de musclos.