La grada plena en els festivals de final de cursets. Un planter inesgotable pel club. La primera cursa, el pare em regala una medalla gravada.#100anysCNPobleNou

enero 03, 2024

Quan vaig nedar els primers 25 metres en la final de cursets, el pare em va regalar una medalla seva, de la Travessia al Port de Barcelona de l’any 1948. La seva inscripció; “Gasparet, el teu pare content de la teva 1ª cursa. 28.09.63”.

Poc em podria pensar jo com anirien les coses. Des de sempre, quan anàvem a la platja, el pare anava a nedar, a fer musclos, ens deixava amb la mare a la sorra. Abans de néixer nosaltres, havia nedat en diferents ocasions la Travessia al Port de Barcelona, fins i tot, un dia, no sé quina competició seria, ja em perdonareu però no ho recordo, ens explicava com , per desconeixement, va fer una mica el ridícul a la piscina de Montjuïc. Era una prova de 50 metres i, no sé qui va llaurar (sortir abans d’hora), però, el pare va saltar, va trobar la corda, la va apartar com va poder i va seguir fins el final deixant-se la pell en aquells metres. Quan va haver de tornar a tirar-se, ja no podia dir figa. Era home de mar, allà, podia estar hores sense cansar-se.

Quan, per la tele, en alguna ocasió sortien pares jugant amb els seus fills, petits, que ja nedaven, la mare sempre ens deia; com li agradaria al pare fer això amb vosaltres. Devia tenir jo 7 anys quan vàrem anar a aprendre a nedar, com no, a la piscina de Llull- Espronceda. Els cursets els fèiem d’hora, ens hi portava la mare. Sempre recordaré el procés, es feia a la part poc fonda de la piscina, allà, enganxada a la paret, hi havia una barra, a la que t’agafaves per picar de peus, per bufar dins de l’aigua i fins i tot, per , quan passaves els dotze metres de costat a costat, d’escala a escala, els primers dies, hi havia qui hi passava agafat. Quan en sabies una mica, xapotejaves , aguantaves unes braçades, feies el mateix però per la part una mica més fonda de la zona poc profunda, al costa d’una corda que separava els espais. Hi havia algun monitor, però, també feien els cursets els empleats de manteniment. Socorristes no n’hi havia. El que si que recordo, és com l’entrenador, Carles Adern, seia a la grada propera a la zona on es feien els cursets a observar. Quan en sabies una mica, ja passaves a la part fonda, això si, al costat de la paret, sortint des de la banda on hi havia la torre de salts. Quan feies bé els 25 metres, es feia un festival, de demostració, on et lliuraven un diploma. En aquest festival també feien una demostració els nedadors del club, més menuts. Quan jo vaig fer els 25 metres, gairebé tota la família va venir a veure la meva actuació. Perquè us feu una idea de com s’emplenava la piscina us adjunto la fotografia.

No va tardar massa en arribar la beca, el senyor Adern, ens convidava a fer una prova per si volíem ser nedadors del club. Només era el principi. Seguirem.