Els que ens vam iniciar en aquella època, la millor generació de la historia, ho va ser , pels pares i sobretot per com ens van fer dels seus els “grans” del club. #100anysCNPoble Nou

 

Els que ens vam iniciar en aquella època, la millor generació de la historia, ho va ser , pels pares i sobretot per com ens van fer dels seus els “grans” del club. #100anysCNPoble Nou

 

Evidentment, amb els ulls tancats vàrem acceptar la proposta del CN Poble Nou per passar a ser nedador del club. No sé si perquè era al mig dia, doncs, al principi, anàvem a l’entrenament en sortir de l’escola, a les 12, passar per casa, que era molt a prop de l’escola, ja anàvem a la Alianza Escolar del Senyor Pedra, al carrer Taulat, davant del final del tramvia,  agafar la bossa de la piscina, que la mare ja ens tenia preparada i cap a entreno. Anàvem per feina. Rambla o carrer Sant Pere, és a dir, l’actual Marià Aguiló i cap el carrer Joncar, allà, deixant la pudor de les pells tractades, tot recte, esquera i dreta i ja érem al carrer Llull i la piscina. Després de saludar al porter, ensenyar el carnet va durar poc, agafaves la bossa al guarda-roba, on les senyores t’atenien, tornaves cap els vestidors i ... cap a la piscina. Hi havia poca gent, soci vull dir, nedant, el senyor Adern, sempre l’hem nomenat així, fins i tot quan, molts anys després coincidiríem com a tècnics en el CN Catalunya, jo de waterpolo i ell de natació, estava allà, assegut amb una tauleta, blava, llegint llibres, no penseu que poguessin ser d’un altre cosa que no fossin de natació. En Carles Adern va ser un estudiós del nostre esport. Rara vegada es movia de la cadira. Et deia el que havies de fer. Quan ho acabaves, sorties i li anaves a demanar que era el següent que s’havia de fer. Devíem entrenar al voltant d’un hora, doncs, ens venia a buscar el pare, al principi amb la vespa, després amb el Citroën dos cavalls , un cotxe que moltes ocasions va servir per a portar a gairebé un equip.

Ben aviat es va fer colla. Sense menysvalorar a ningú, crec que va ser una generació inigualable, que va tenir molta sort, doncs, els pares van viure per nosaltres i això era pel club, però, hi va haver molt més, ds d’aquí vull agrair, crec que en nom de tots, els més grans, els que admiràvem, que ens van acollir com si fóssim de la seva edat, com si haguéssim estat del seu grup sempre  això, de veritat, no té preu. Ens van ajudar moltíssim.

El capítol d’avui és per ells. Etern agraïment.