Els entrenadors. Carles Adern. Fugura i anecdotes, #100anysCNPobleNou

 

Una de les claus de la reeixida  de qualsevol club és l’equilibri entre directiva, esportistes, tècnics i els pares. Qualsevol cosa d’aquestes que falli, no impossibilita del tot l’èxit, però ho fa més difícil, molt més difícil.

Jo sempre he tingut la sort de tenir bons entrenadors i quan son més importants és quan comences, doncs, hi ha certs aspectes de l’esport que son complicats de rectificar quan ja s’han convertit en hàbits. En el Club Natació Poble Nou, una de les grans avantatges que vàrem tenir ho van ser els entrenadors, sobretot en un aspecte que hores d’ara els entrenadors , degut a les circumstancies, no fan , ni poden fer, ni els clubs es poden plantejar, parlo de que els primers entrenadors portaven totes les categories i en la majoria dels clubs, el waterpolo.

Els primers entrenadors , mentre jo vaig ser al club, van ser en Carles Adern, un bon tècnic, amb un caràcter especial, que amb els anys se’l coneixia per mister frigolino, doncs, per començar l’entrenament, quan sabia que els seus nedadors arribaven escalonats, et deia, fes tants de frigolino. El senyor Adern, amb la Tresa, la seva esposa, que l’acompanyava a les competicions, va ser un entrenador molt important que va posar les bases d’un futur, a la vegada que va treure un gran rendiment dels nedadors que tenia. La seva bona tasca al front del club va fer que des de la federació espanyola el seleccionessin per anar als Estats Units per estar junt als millors tècnics del món per a prendre les seves tècniques.  

Recordo moltes anècdotes amb ell. Per exemple el dia que em va voler veure com nedava la papallona. A la piscina teníem uns ulls de bou als soterrani , on es podia veure com nedaves. No hi havia els carrers posats, així que em podia veure quan nedava d’anada i tornada, fent els 12 metres. Em va dir; baixo i et tires. No el vaig entendre i vaig estar esperant fins que va pujar a dir-me que esperava. De bon humor.

Un altre cop, quan ens va fer posar a tots drets, al costat de la piscina i ens feia tirar i pujar. Jo com estava el primer , al costa de l’escala, pujava per aquesta, fins que ho va veure. “ Que llest!” Va exclamar. Es tractava de pujar amb la força dels braços.

I la tercera, per no cansar, quan per unes dates similars a les actual, de Nadal, va dir que hi hauria premi per qui li portés la pilota de waterpolo que llançaria a l’aigua. Mentre tots lluitaven per aconseguir-la, en Florentino Villà, en va agafar una de la farmaciola on eren i li va portar. També el va aplaudir per la seva picardia.

Havia estat nedador i waterpolista a les files del CN Barcelona, guanyant la Travessia a l’estany de Banyoles l’any 1948 i essent campió d’Espanya de waterpolo, amb un paper secundari en un equip que ho guanyava tot , arribant a ser internacional. Però, malgrat fer d’entrenador de waterpolo en el club, ell era entrenador de natació. Durant la seva estada als Estats Units, Josep Claret, el va substituir en natació, mentre Jaume Granada ho feia en waterpolo.

Va ser membre fundador de l’Associació Espanyola de Tècnics de Natació  reconegut per la Federació Catalana de Natació amb l’escut d’or i les medalles de bronze, plata i or als serveis distingits de la Real Federación Española de Natación.